CONVIVÈNCIA DE VOLUNTARIS A LA BEATIFICACIÓ DE DON ÁLVARO DEL PORTILLO
“Cansats però contents”. Aquest és, sens dubte, l’eslògan que millor defineix el que vam viure aquests tres dies a Madrid durant la Beatificació de don Álvaro del Portillo. Van ser uns dies d’esforç i sacrifici, però també d’alegria i d’immensa satisfacció.
Fer de voluntari no és tasca fàcil. Això requeria assistir a una convivència prèvia a la beatificació, en què vam rebre les instruccions necessàries per a poder estar a l’altura de tan magne esdeveniment. Per a aquests dies de convivència, ens vam allotjar a una casa d’exercicis de Chueca, un poble a les afores de Toledo, on ens van cuidar estupendament bé.
Divendres a la nit ens va caure un petit gerro d’aigua freda quan ens van anunciar a quina hora calia aixecar-se al dia següent. Les 4:30. Tot un repte. Però malgrat tan intempestiu horari, a l’hora indicada, van aparèixer al menjador, tots els voluntaris. Cansats i amb son, però allà estàvem. Després d’un ràpid esmorzar entre badalls i pastes, ens dirigim cap a Valdebebas per preparar l’acte.
Eren les 6 del matí. El sol, a l’alba i vermellós, ens prometia un dia carregat d’emocions fortes i de petits reptes que hauríem d’anar superant durant el dia. Però també es podia endevinar que anava a ser una esplèndida festa de l’alegria i la pregària, en honor a la figura de don Álvaro del Portillo. Al grup de voluntaris de Pedralbes se li va assignar la tasca de vigilar els accessos de la zona E1. Les instruccions eren clares: “Ningú entra sense acreditació. Sigueu imponents però flexibles. I per sobre de tot, no oblideu treballar amb un somriure”.
Les vam veure de tots els colors. La gent no actuava amb motius racionals. Atacaven, encegats per la devoció a don Álvaro. El seu objectiu era arribar el més endavant possible i en aquest camí, els voluntaris érem l’obstacle que havia de salvaguardar l’organització i la seguretat. Es tractava d’un petit joc sense regles en què tot valia. Excuses? De les més curioses i variades. Que si havien vingut amb nosequi, que si la seva esquena ja no aguantava més, que si havien perdut l’acreditació, i una infinitat d’altres excuses d’allò més surrealistes.
Al final, amb algun que altre enuig i moltes, molts somriures, vam aconseguir contenir a la enfervorida multitud i la missa va poder celebrar-se en un ambient festiu i de recolliment interior. La veritat és que l’experiència va valer el seu pes en or. En arribar no podíem parar de repetir-ho: “Cansats però contents”.