Blog

Crònica de Martí Rodríguez, resident de 2n any del Col·legi Major Pedralbes

És un murmuri inconfusible. Aquest mantell de silenci uneix a tots els corredors en un sol sentiment: el nerviosisme comú que precedeix al tret inicial. És una aura que crea comunitat: Si, tots estem nerviosos, tots estem igual.

Llavors entra l’speaker.

-I ara sí, corredors, Collserola ENS espera! -cridava la veu de Pau Borrell. -Gaudiu dels camins, observeu el paisatge i feu vostres els corriols. Som-hi tots! Som-hi per l’educació dels nens de Ghana!

Per això l’speaker sempre parla abans del tret inicial. Per posar paraules a aquests sospirs entretallats. Per omplir aquest buit de silenci i concentració. Els nervis paralitzen la ment dels corredors i la facultat d’articular un discurs queda anul·lada.

-Cinc! Quatre! Tres! Dos! Un …

Però sempre hi ha alguna cosa que trenca lleugerament aquest silenci: expressions d’ànim, expressions ‘cruyfistes’ ( “sortiu i gaudiu”) i el so de les cremalleres dels Camelback. Encara que, en realitat, aquest repertori de sons entre el silenci tan sols acompanya al veritable instrument central d’aquesta òpera tan peculiar: els xiulets dels GPS. Un darrere l’altre i en totes les seves modalitats, componen la dolça simfonia del preludi. L’anunci definitiu. Tot estava preparat.

I finalment es dóna la sortida. Amuntegats, els corredors comencen a donar les primeres passes pel carrer del Monestir. A poc a poc van obrint-se forat amb gambades més llargues i respiracions més curtes. El recorregut continua per l’Av. Espasa i després escassos 100 metres es fica de ple al Parc de l’Oreneta. Tot pujada. Fila índia. Prohibit parar.

Després d’un quilòmetre de pujada, el riu de corredors desemboca al Passeig de les Aigües. Estant altres vegades allà, he aixecat el cap. I totes les vegades he obert els ulls sabent el que anava a passar. Avui, plenament conscient que tornarà a succeir, aixeco el cap, obro els ulls i la contemplo en tot el seu esplendor. Barcelona. Assolellada i tranquil·la, preciosa. És diumenge i, francament, està de foto. Des d’aquí la tenim als nostres peus, però com que no podem parar-nos, vam optar per emportar-nos-en el cor.

Així que seguim, cap a l’antena! La Carretera de les Aigües deixa pas a un senderó que escala la serra de Collserola a través de múltiples corbes tancades. Sembla un port del Tour de França. La majoria de corredors vam començar a caminar. Sense pressa, però sense pausa. Aquella llarga pujada es converteix en el primer punt agònic del traçat. Som al quilòmetre 4.

Arribem a l’Antena corrent els últims metres de la pujada. Encara que tot té una explicació. L’organització ha posat a un fotògraf al cim de la muntanya. Ja és mala llet, però almenys ens incentiva a recuperar el ritme de carrera i ens obliga a treure un somriure. Bé jugat.

Després de coronar enllacem dues baixades seguides de pendent considerable. La gent aprofita per deixar-se portar, per guanyar metres sense invertir esforç. Després de la baixada, el recorregut ens condueix dins de la muntanya. Senderisme estrets nats d’arrels d’arbres conformen un circuit espectacular amb corbes peraltades que, en traçar-, cal acompanyar amb el moviment del cos. És la part ràpida de la carrera. Els arbres ‘collserolianos’ ens cobreixen amb les seves branques i ens regalen aire fresc i ombra, la guinda a aquesta part del recorregut. Sens dubte, la millor.

En acabar aquest tram altra pujada. I en arribar a dalt l’avituallament. Estem al quilòmetre 8 i el cansament comença a fer efecte. Es nota. En l’última pujada hem hagut de tornar a caminar un bon tros. En aquest context, l’avituallament, amb la seva aigua fresca, amb la seva isotònica, amb la seva fruita i amb aquest parell de minuts de descans es converteix en un oasi de ficció que sap a glòria comestible.

Superat l’equador, ja queda menys. Fins al quilòmetre 10 s’alternen els pendents amb alguna baixada. Sortim del bosc i a partir del quilòmetre 12 recuperem la vista de la civilització. Barcelona segueix aquí. Del 12 al 14 la cursa discorre de nou per la Carretera de les Aigües. Un baló d’oxigen abans d’afrontar la baixada final.

L’últim quilòmetre no es fa llarg. Suposo que el fet que sigui cap avall tindrà alguna cosa a veure. És el moment de fer la resta, així que els que encara tenim una mica de gasolina vam gaudir de la baixada del Parc de l’Oreneta que precedeix a l’esprint final. Apareixem de nou a l’Av. De l’Espasa i encarem la recta de meta. És inevitable demanar un últim esforç a les cames quan la gent anima. És impossible no esbossar un somriure de satisfacció pel que s’ha aconseguit i, sobretot, per el que s’ha gaudit.

Passem l’arc de meta, sentim el xiulet del sistema de cronometratge i deixem que el propi cos freni quan se li acabi la inèrcia. Avancem a batzegades fins l’avituallament de meta. Poc a poc, el cansament abandona la ment i anem recuperant facultats. I crec que, en aquest moment tothom dedica un instant gairebé imperceptible a pensar. Pensem que ha estat dur, que ha estat bé, que hem superat un repte, … Pensem que, a més, cada pas i cada gambada han deixat una empremta solidària al cor de Ghana i els seus nens. I pensem que, per descomptat, ha valgut la pena. I mentre pensem tot això li donem el primer mos a aquesta magnífica botifarra.